Diarrea física i mental

Fa ja un mes que per diferents motius no puc seguir un pla d'entrenament com toca. M'aixec i en lloc de seguir el pla de Mallorcatrainig, pens:
-Avui, què? Bici? O córrer? Faig sèries? No, aniré a passejar el ca i trotaré.  Ep, per aquí hi ha espàrecs, n'agafaré uns quants...
-Avui, què? Córrer? Gim? Descans? No, aniré a ajudar a la botiga de mon pare, i ja s'horabaixa faré bici.
-Avui, què? Bici, GAAAASSSSSS!!!!
-Avui, què? Au, avui fare la cursa del 7 i mig.

I això es repeteix dia rere dia. Per aquest motiu, he decidit seguir endavant sol.

Havia estat quasi dos anys entrenant sota les ordres de na Fátima Blázquez i els darrers 2 mesos amb el grup de Mallorcatraining. I ara ha arribat el moment de, per motius d'organització personal, de refer objectius i motivar-me de nou, abandonar el vaixell tan nombrós i de gran qualitat humana que capitaneja n'Iván Muñoz. He disfrutat molt dels entrenaments al Príncipes i de rodar, tant amb la btt com amb la de ruta amb els companys. M'hauria agradat estar més temps amb el grup, però quan arriba el moment, arriba.

Ja feia 3 setmanes que no feia res del planning. Duc una vida diarreica mentalment, i com que el que passa a la ment acaba al cos, aquest diumenge a la cursa del 7 i mig vaig acabar diarreic, però aquesta vegada físicament.

Després d'un dissabte en què vaig disfrutar molt en bici (pujada al coll de sa Batalla, Pollença, i cap a cases, amb una pujada molt forta) me vaig aixecar pensant en fer la cursa del 7 i mig. I cap a Llucmajor. Vaig haver de fer molta de coa per apuntar-me al darrer moment (així com vaig fer a Campos la setmana passada).

No vaig escalfar gaire, no tenia ganes de córrer massa. Volia fer la cursa a un ritme moderat. Em vaig situar a quarta fila, per no destorbar els que sí que volien córrer fort o disputar. MEEEECCCC

Au, comença a trotar. Als 500m ja havia avançat a molta de gent d'aquesta que surt com si la cursa fos uns 100m llisos, vaig topar amb en Pep Vidal, que me va comentar que volia córrer a 4' i jo li vaig dir que també volia anar tira a tira, encara que la meva idea era intentar dur un ritmet més alt. A uns 10m duia un grupet bo: David Guerra, David Ortega, Casimiro, bons trotons.
Me varen anar agafant metres, però me vaig animar. Vaig intentar agafar-los, però el tram de terra me va fer molt de mal. Me vaig enfonsar físicament i mentalment. EL Gamin me marcava un ritme total d'uns 3'40'' el km, però la meva sensació era de morir. Al tram d'asfalt vaig sentir les trepitjades d'en Pep (les reconec sense veure'l). Me passa, m'anima, però jo no puc pus. Pens en retirar-me. Però: tanmateix he d'arribar a Llucmajor! Vaig amb un al·lot sud-americà que du una cadència molt alta de passes, i decidesc només pensar en ell. Arribam a la rotonda del molí de Llucmajor i me vénen les forces de nou. Pas a l'acció i acceler. Però la cosa dura poc. Me passen 3 tios més com si res, i el sud-americà fa igual als darrers 500m.

Aquests metres se me fan eterns. Ho pas puta, perquè notava la panxa descomposta, remoguda, feta una "merda"...

I res, bon temps al cap i a la fi, a 3'42'' de ritme total, però de sensacions, molt malament.

I el que va passar a ca meva l'horabaixa, millor que no ho conti, l'escatologia no forma part d'aquest blog.

Cap de setmana d'Ironman particular

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a Alcúdia una prova IM70.3, a la qual, per motius més que evidents de falta d'entrenament de natació, no he participat. Però, m'he animat a fer esport. I l'he fet, i de forma moooolt més barata.
M'ha servit per començar a posar el motor en marxa. D'ençà del duatló de Maó no havia tornat a competir (la marxa M167 no és una carrera, hi ha dorsal i temps, però no és una carrera. Si fos una carrera, amb el reglament que es fa servir en ciclisme, dels 300 inscrits haurien acabat potser uns 15 o 20, ja que el temps perdut amb el primer fa que la Guàrdia Civil te faci fora de la cursa, cosa que no passa quan no són curses). Bé, idò això, que aquest cap de setmana he competit, poc, per partida doble, en dues proves explosives.

Dissabte dematí vaig decidir fer la ruta amb el meu club, Els Ferrerets de Mallorca. 106km amb unes quantes estirades fortes.
Després d'un bon dinar i una becadeta vaig partir cap a Campos per participar a la prova de 13.5km de cursa a peu. Feia calor, vaig escalfar una mica abans d'inscriure'm i agafar dorsal (vaig deixar pel darrer moment la decisió de fer aquesta cursa, ja que diumenge, l'endemà, tocava crono del Pla de Mallorca), i vaig comprovar com les cames no m'anaven. No estava segur d'aguantar 13,5km i després, en menys de 24h tornar a fer una cursa.

Així que vaig decidir apuntar-me a la prova popular. I tan popular! Me vaig equivocar, però ja estava fet. A la sortida poca gent, molt popular, mesclats amb els cadets. Només hi havia un atleta amb pinta de professional, un tal Rachid, marroquí o de per allà, del ADA Calvià. Donen la sortida i en 100m duia per davant un caramull de cadets i un poc més endavant aquest atleta. Al pas pels 500m ja m'havia posat segon, a una quinzena de metres del primer. Les cames no m'anaven gens, no me responien com toca, i al km2 vaig perdre uns quants metres més, fins a dur uns 20 segons perduts. No em vaig molestar a mirar a darrere. Només volia agafar aquest tal Rachid. Vaig pitjar un poc més i al 3 km ja el tenia més a prop, a uns 10 segons només. Però al final, els darrers metres ja no vaig poder mantenir el fort ritme i em vaig limitar a entrar al camp municipal de Campos satisfet d'haver pogut tornar a córrer a un ritme elevat, encara que hagin estat només 3,3 km (això sí, amb 106km al matí). Finalment, segon en aquesta cursa popular, a un ritme de 3'28''. Prou bé.

No vaig esperar a recollir el trofeu i cap a cases. Tocava sopar amb amics a ca meva.

I després de dormir 7 hores, cap a Sineu. Allà he deixat el cotxe, i en bici fins a Maria. Tocava fer la crono del Pla de Mallorca.
Fa dos anys vaig fer 24'39'' i enguany, molt més fort que fa dos anys, feia comptes millorar-me el meu temps. No tenia cap altre objectiu, ja que, amb el que duia a damunt del dia anterior, i conscient que en només "ciclisme" no tenc nivell suficient ni per ficar-me a la meitat de la classificació, de guanyar al Jaume de fa dos anys.

He sortit amb cadència alta, 53x17-16  fins a la pujadeta. Però... les cames m'han tornat a fallar. I no només les cames, les pulsacions no pujaven com haurien de pujar. Me n'he adonat que no anava gens bé i que no tenia força. La pujada se m'ha fet dura, he hagut de posar el 53x23 i patint. Després d'uns replans he tornat a agafar ritme, però amb males sensacions. Ja quan duia 9km m'he començat a trobar millor, però és clar, és que ara el terreny era favorable!! 53x14 quasi tot el temps, cadència alta, però... pulsacions baixes. Hi havia estones que anava a 145pulsacions!!!!

Res, a meta esprintant i... 2 segons millor que el meu crono de fa dos anys... ufffffffffff, per poc, pèrò aconseguit!

Per articles que he llegit sobre el funcionament del cos en esforços a intensitats molt elevades, de potència màxima, com el que vaig fer ahir dissabte, en què expliquen que el cos es torba unes 72 dues a recuperar-se, crec que és normal que el cor no hagi pujat de pulsacions i no m'hagi pogut exprimir com toca. No havien passat ni 18h!

Així que content del cap de setmana, kilometrada en bici i dos esforços explosius que m'han de servir per posar el motor en marxa en vista a les competicions objectiu, els duatlons.

Ara, toca descansar, i la pròxima, diumenge que ve. Encara no sé si serà la cursa en ruta del Pla o la cursa a peu del 7,5km. Ja ho veurem.

I, per acabar, vull donar l'enhorabona a tots els valents que s'han atrevit a complir el sonmi de ser finisher del 70.3 d'Alcúdia i a la mitja de Formentera.

A la venda material triatlètic

Definitivament som un tio de secà. No me va això de patir a la mar. Puc passar un tràmit curt i senzill a la mar, sense entrenament, perquè la piscina m'avorreix terriblement, però som incapaç de tirar-me a la mar per fer 1.500m amb ones, vent, correnties...
Per què dic això? Perquè avui dematí m'he aixecat a les 5.15h per anar cap a la Colònia de Sant Jordi per participar en un triatló olímpic. Deixant de banda que el canvi d'entrenament, en què he doblat i quasi triplicat els entrenament, que he tengut un esquinç i que he tengut altres inconvenients personals, m'ha passat factura i no estic ni de bon tros, ni la meitat de bé que els mesos de gener-març, havia decidit participar en aquest triatló.

Idò això, ha estat arribar allà i veure com l'escuma de la mar, la saladina, volava sobre les roques. He mirat el meu número de dorsal, he recollit el dorsal, he tornat al cotxe, m'ho he pensat, he anat fins a un altre tros de costa per veure bé la mar i he decidit ficar la coa entre les cames i partir. Ja havia fet el meu triatló: aixecar-me prest, conduir 40 minuts i fer coa per al dorsal.

Per això he decidit posar a la venda el meu neoprè, un Orca Equipe, talla 6. El vaig fer servir al triatló de la Platja de Palma del 2010, també al Tristar111, un dia que me vaig atrevir a entrnar a la mar amb un amic, i el dia que el vaig estrenar, un dia a la platja, per veure com m'aniria. Només 4 vegades. Preu, baratet, 100 euros.

Fa unes setmanes havia pensat que podria fer a final d'any qualque half o fins i tot un full, però... ja m'he cansat de pagar per endavant triatlons i després, per un motiu o altre (normalment cague a la mar, com me va passar al Full Ican de 2011, en què estava apuntat). Així que aquestes rodes, que havia comprat especialment per fer qualque tri LD, també aniran a la venda.
Són amb nucli Campagnolo, i hi incloc el cassette Centaur de 10v, 11-23 i un tufo a davant amb mitja vida encara, i un Continental Sprinter a darrere amb uns 100km. Les rodes van com un tir, per rodar fort, van de conya, però... per fer duatlons curtets com els que m'agrada fer, no me serveixen gaire. 800 eurets amb tot el que he dit. Qualcú les vol?

I per rematar la jugada, ja que m'he posat a vendre coses, relacionades amb la mar, també tenc un kaiac de plàstic, amb pales i cubertó per evitar que entri l'aigua, té compartiments estancs i timó i és molt estable, que posaré a la venda. 400 euros.

Petada monumental a la 167

Petada monumental.

Vaig sortir com si es tractàs d'un duatló sprint. A davant de tot, amb ganes de fer un bon temps. No tenia les cames bé, però me vaig forçar, pensant que els dies de repòs per mor de l'esquinç de turmell havia causat aquesta sensació de cames adormides.

Vaig pujar el coll de Femenia a un ritme molt alt, fins al Gorg Blau amb el grupet d'en Tolo Quetgles, i anava bé, fort i cansat, però bé. El tram de baixada a l'aqüeducte tirava fort a la baixada de tot el grup. Tenia ganes de fer un bon crono i intentar despenjar gent a la baixada.

Però a les primeres rampes després del Cúber me va pegar de tot. Les cames no eren meves. Me volia morir, aturar-me, telefonar perquè me venguessin a cercar...

Vaig perdre uns parell de minuts amb el grup, i a la baixada me vaig tirar como un loco per agafar-los, però no hi va haver manera. Al trosset de Sóller ja era totalment mort. Si no hagués tengut entre Sóller i Palma el coll de Sóller, hauria tirat dret cap a cases.

Coll d'en Bleda: 39x25 i tira a tira. Me passaven un munt de ciclistes. Me'n fot, pas de tot, a la merda!

Deià, només pensava en la retirada, però havia de pujar per collons sa Pedrissa. Just passat Deià me va passar en Tijeras, dins un grupet que anava a bon ritme. Me seguia passant gent, anava cego, ni menjar ni beure me servia, les cames no m'anaven, i les pulsacions, superdisparades anant aturat.

Arrib a Valldemossa, m'atur una bona estona, devers 10 minuts, i me planteig esperar en Jaume Cirer, per donar-li les claus del cotxe (havíem pujat junts) i jo baixar i, a Santa Maria, aturar-me a sa Cabaneta, i que ell tornàs amb el cotxe...

Vaig seguir, faig la baixada de Valldemossa sense tocar pedals i a s'Esgleieta me va agafar un guiri. A roda, me convidava a passar, i vaig passar a relleu. Vent favorable. Ens agafa un gran grup de guiris, i quan arribàvem a Santa Maria, mir el Garmin i veig que ja només queden prop de 60 km, vent a favor, bastant de plan, i aquest grupet anava a bon ritme, hi havia 4 guiris del mateix equip i se veu que devien ser bons ciclistes, perquè anaven a ritme constant, sense estirades innecessàries, sabien rodar molt bé.

Decidesc anar amb ells, a roda. Però de tot d'una que me vaig recuperar, vaig posar-me a tirar amb ells, sobretot als repetxons. Mal fet. Som colló, perquè quan vaig en bici, no sé anar a roda.

Arribam a Lloseta, i me dic: si m'atur, no arrencaré. Seguesc uns quants km sol, i esper que arribin per darrere els mateixos. Hi ha un guiri d'aquests que per pla anava com un tir. No baixàvem de 40 des de Moscari a Pollença.

Quan queden 6km, més putades: calambres. Vaig haver de deixar el grup. Aturat del tot. Vaig baixar de la bici, vaig caminar uns 50 metres i me vaig posar de nou sobre la bici per fer els darrers 5 (i més desagraïts per un paisatge horrorós) kilòmetres de la ruta. Vaig arribar mort.

 Cames dins la piscineta de gel, i cap a cases a intentar digerir una altra petada monumental a la llarga distància.

Som de curta. de curta distància.

I curt, curt per voler fer proves de llarga distància.

Enhrabona, finishers!

Tristar fotut i Mallorca167

Però no ha estat per mal estat de forma, deshidratació, una visita de messié maçó ni res per l'estil.
La majoria ja sabeu que no vaig poder anar al Tristar per un esquinç al turmell, causat per.. el meu ca! Sí, el dia anterior del Tristar, vaig fer una volteta en bici, i després, tocaven 10 minutets de trotar suau. Com que el meu ca encara no està en forma, és molt jovenet, només té 8 mesos, vaig decidir que 10 minutets seria una bona manera de començar a trotar per ell.

Però, quan feia 5 minuts de trotàvem, ens vàrem creuar amb un home, que duia un cotxet de nin petit, amb un nin a dins, i un ca fermat al cotxet! Quan passàrem, l'home, colló perdut, beneitarro a més no poder, havia deixat a lloure el cotxet, el nin i el ca. Consegüentment, aquell ca va arrencar a córrer darrere nosaltres amb la conseqüència directa de la caiguda del nin en terra i el cotxet arrossegant darrere d'ell, amb un renouer considerable. Me vaig girar per mirar què putes passava, el meu ca es va espantar i se me va posar a davant i... turmell torçat.

Au, a norris el Tristar!

Res, que després de 3 dies embenat, amb el peu immòbil, vaig decidir agafar tisores, tallar la bena i anar, al quart dia, a nadar, amb pull boy. Va anar bé, i encara que avui not encara molèsties, estic bastant recuperat. Puc anar a nadar, sense pegar potades, però puc fer bici amb normalitat. De fet, fins i tot, ja he començat a córrer. He perdut una mica de córrer, però aviat ho agafaré. Ja vaig poder fer un escalfament de 20min i, a continuació, un 4mil a 3'44''. Vaig patir, però és normal després de devers 10 dies sense córrer i 4 sense quasi posar el peu en terra.

Demà toca la Mallorca 167. ELs dos anys anteriors vaig fer la 312, però enguany no estic mentalment preparat per 11-12 hores de pedalejar, així que amb la meitat, en quedaré ben ple.

No sé amb quines intencions sortiré, si anar a fer un bon temps, si passar tota la muntanya tira a tira i després anar fort pel pla i pujadetes més curtes, si anar amb qualque company amb pla passeig, si dur les rodes de perfil alt i prendre-m'ho com si fos una crono jo sol...  Ja ho veurem!

PD: Enhorabona a tots els FINISHERS del Tristar111 i Tristar55.5, i ànim als que per un motiu o altre no pogueren acabar. Va ser un dia molt dur, de fred, vent, aigua, calabruix.

TRI??? TRISTAR!!!!

Sé que fa uns mesos vaig dir que no faria el Tristar, ni més triatlons, però... tanta de gent el fa, i com que vaig pagar la inscripció ja fa temps, he decidit fer-lo. Me vaig inscriure inicialment al 111, però he canviat la inscripció al 55.5, per motius evidents: no he nadat pràcticament gens, i 500 metres sé que els puc fer, però 1.000 no n'estic tan segur.

En els darrers dos mesos, he anat a nadar 3 vegades, en total he nadat quasi 3km!!!! Si a això li sumam que farà vent, que potser plogui, la part de natació se me pot fer molt dura. Ah, i no hem d'oblidar que som molt fredoler i que la mar segur que estarà ben freda.

Res, que a pesar de sentir-me aquestes darreres setmanes molt bé (encara que també cansat pel canvi d'entrenament, amb un augment de volum del doble del que estava avesat), sortiré al Tristar55.5 amb un objectiu. Aquest objectiu no serà un top10, ni top30 ni topResdeRes. L'objectiu serà acabar i intentar disfrutar d'una disciplina en la qual no me trob a gust, el triatló. Som més de terra, ja ho sabeu. Però sempre va bé tenir nous objectius. I com que Portocolom sempre se m'ha donat malament (l'any passat vaig petar al Tristar111 i per l'estiu, al tri popular vaig perdre el Garmin 310xt), intentaré que aquesta vegada no me guanyi, sinó que seré jo qui guanyarà Portocolom. I entraré a meta amb un somriure, sense mirar temps ni classificació, només orgullós d'haver gaudit d'un triatló.

Així que, si me veis sortir el darrer de l'aigua, no passeu pena, serà senyal que he sobreviscut a la part negativa del tri i que a partir d'aquell moment em dedicaré a gaudir de cada kilòmetre felanitxer. Tant si plou i fa vent com si no.

I sort a tots els participants!

A LA FI HA ARRIBAT

Ja ho puc dir ben fort, a la fi he guanyat! M'he passat mitja vida perseguint una victòria, prop de 7 anys competint en ciclisme i un parell de triatlons a la dècada dels 90, i després d'uns anys de no fer esport, 6-7 anys més entrenant i competint en duatló, triatló, curses a peu i curses de carretera. Moltes curses, molts d'esforços, i quan menys ho esperava, HA ARRIBAT.

La història comença un mes enrere, quan vaig veure que es feia una duatló a Maó. He competit a Mallorca i a Eivissa, però mai a Menorca. I vaig decidir passar allà un cap de setmana i competir en aquesta nova prova.

Aquesta setmana anterior (després d'una bona temporada a les ordres de na Fàtima Blàzquez, de dues setmanes jo sol entrenant com a mi m'agrada, fent molta de bici) he començat amb el grup Mallorcatraining, de n'Iván Muñoz.

Res, que dissabte partírem cap a Maó. Vaig coincidir amb un altre mallorquí, Luis Javier Arce, un bon ciclista i millor persona, amb qui hem passat el cap de setmana, competint, i sobretot menjant, a Menorca.

El dia anterior ho vaig passar malament. Vaig menjar tot lo dia, molt i malament, i me va pegar agrura, mal de panxa. Vaig passar dues hores l'horabaixa de dissabte al llit, esperant que me fugís.

I va arribar el moment. Vaig arribar a boxes quan encara no estaven muntats. Tenia ganes de competir. La costa que havíem de pujar 7 vegades era dura. Havíem parlat amb en Luís si seria millor en plat gros o petit i, ben innocents, pensàvem que es podria pujar en carrera amb el 51 o 53. Innocents!

Varen donar el sus i en els primers metres vaig decidir, ja que no coneixia ningú, més que en Luis i en Miquel Torres, també de Bimont-ccAndratx, de posar-me a davant i tirar jo. Vaig passar el primer km en 3'17'', obrint pas a la resta de participants. Quina sensació desconeguda per jo i a la vegada tan agradable!

Al km 2 ja m'havien avançat 4-5 duatletes. No sabia si ho feien per relleus o individuals. Però vaig decidir no posar-me nerviós i mantenir un ritme. El km2 el vaig poder fer a 3'26''. Se me varen escapar uns metres més, però tenia l'esperança que baixassin el ritme. I així va ser. Al km3 vaig passar amb 3'28'' i ja havia accedit a la tercera posició. Anava agafant els dos que em precedien i devien dur una vintena de segons. Darrers 700metres, també a 3'28'' el km. Vaig arribar just darrere d'aquests dos a la T1.

Sabia que una de les meves cartes eren les transicions. Vaig fer un pas ràpid per boxes i vaig sortir primer en bici. Ja havia deixat preparat el plat petit perquè començàvem en pujada. Uns 700m de pujada continuada, amb revolts, empedrats i rampes que segur que tenien un 10%. Me vaig aferrar fort al manillar, i a força de ronyons i cadència vaig arribar a dalt. Em vaig girar i no vaig veure ningú. Començava el tram de baixada, un parell de revolts complicats i una recta impressionant on podies agafar 70km/h, i just abaix, un altre revolts amb ressalts a la carretera!
Agaf el pla, em gir i no veig ningú. Duia a davant la moto que obria pas. Flipava. Jo, que mai havia anat al capdavant d'una cursa, a la fi hi anava.

Pas de primera volta, en queden 6. Vaig decidir intentar pujar a plat. Primers metres de pujada i veig que som incapaç d'arribar a dalt, així que pos el 39 i... HORROOOOOORRRRR, mecadondenaputaaaaaa!!!! Se me va sortir la cadena!!!!!! Mare de Déu! Justament ara, per un pic que vaig primer!!!!! Això no pot ser. No m'entrava i vaig haver d'aturar-me. I entre els nirvis i que em recordava d'Andy Schlek em vaig emprenyar molt perquè no entrava. Per darrere me passava gent. No sabia qui, ni quants, ni si eren els meus perseguidors, ni si eren els que començaven el circuit... Només sabia que per un pic que anava a davant, la mala sort m'havia deixat en mal lloc.

Vaig aconseguir posar la cadena, degueren passar uns 20-30 segons aproximadament, me pos a damunt la bici i amb ràbia per amunt. En Miquel Torres va coincidir en aquell moment i va venir a roda meva. No sabia quanta de gent m'havia passat. No sé si eren dos, tres, un, vint o trenta. Només sabia que havia de continuar, a mil, a les totes, patir per tornar a recuperar el primer lloc que la mala sort m'havia llevat.

Una altra volta. Anava passant i doblant gent. Me vaig girar i duia uns 5 duatletes a roda. No sabia si m'havien agafat de darrere, si eren doblats que s'havia aferrat a roda... no sabia res. No coneixia ningú i estava totalment desesperat, perquè ningú no m'ajudava. Anaven passant els km i les voltes i seguia sense veure els de davant. HO demanava als que venien amb jo, i me deien que n'hi havia dos a davant, que no ho sabien, que un no tirava perquè en duia un a davant... Res, que només tirava jo.

Aquests me faran sa clau des lloro!!!!!!!! Me vaig aturar en sec i els vaig recriminar. "No puc", "duc un company a davant" ("ignorància total). i jo allà, un altre cop a tope per evitar que per darrere ens agafi més gent.

Una altra volta i ningú no passa. Me torn aturar i el que anava a roda, que ho feia per relleus ataca. Mecagonnnnn dena!!!!! Ara veuràs! A roda, i a la pujada, pitja més fort. Quedava ja només una volta. I a roda duia el meu company Miquel Torres, que no podia tirar perquè anava mort, el de relleus i un del club Xtrem Menorca. A la darrera pujada ja ho vaig donar tot. A la baixada me gir i ja només érem tres. El meu company s'havia quedat.

Vaig tornar a jugar les cartes de la transició. Vaig entrar el primer a boxes i vaig sortir primer de la T2. Per megafonia vaig sentir que es refereien al de Xtrem Menorca com a gran corredor a peu, com si previessin que m'arribaria a davant.

Res, que començ a córrer cametes ajudeu-me.

Com que hi havia dues curses en una, la nostra i la popular en què només es feien 4 voltes, hi havia uns quants participants que ja feien el cirtuit de córrer. Però... qui és qui??? Qui és que me va davant i qui fa la prova curta? Tot eren incognites. JO corria a les totes, em vaig girar abans del punt de gir i duia un perseguidor a una trentena de metres. Punt de gir i calcul que li duia uns 15 segons. O menys. Pas pel km1,mir el Garmin i veig: 3'30''. 3'30''!!!! Collons. Aquest de darrere haurà de córrer mooolt per agafar-me! Ja només me quedaven uns 900 metres i aquí em vaig creuar amb en Luis. Li vaig fer senyes de "no sé per on putes vaig"... Pensava per jo mateix: "Dec anar tercer. Però on són? Bé, aquest de darrere no m'ha d'agafar, i faré podi!!!!"

GAAASSS, més gaassss... Mirava el Garmin i ritme actual: 3'20'' Veig la meta, queden poc menys de dos-cents metres, me gir i no veig el perseguidor. I de cop sent que per megafonia diuen:
"Ara arriba el primer classificat d'aquests primer duatló de Maó"!!!!!!


COM????? Som jo?????? Jo??????? Es teus collonsssssssss!!!!!!!! Braços alçats, deix de córrer, mir a dreta i a esquerra, veig na Margalida cridant com una boja (com havia fet durant tota la cursa), la gent que m'aplaudeix, en Mito que m'espera a meta i n'Arturo Sintes, president de la Federació de Ciclisme fent fotos a meta. He guanyat!!! He guanyat un duatló!!!

Aquest moment no se m'oblidarà mai. Han estat moltes curses, molts de kilòmetres en bici, hores de patiment, km de córrer, caigudes, frustracions, "pàjares" monumentals, durant anys i anys, i a la fi, faig primer, i sense saber-ho! Tota la cursa en primera posició i jo, com un beneit perseguint dos duatletes inexistents. Per no saber, no sé ni guanyar, tota la cursa passant pena per saber quants anaven per davant i resulta que no hi havia ningú.

El moment del podi va ser excepcional, però no tant com l'entrada a meta. Serà el meu moment, el meu millor moment esportiu.

Per rematar la jornada, al sorteig posterior, em va tocar un dinar fabulós a un restaurant boníssim. Vàrem dinar els tres, na Margalida, en Luis i jo, gaudint del sol menorquí, un bon dinar i celebrant el cinquè lloc aconseguit pel meu amic de Caldentey (exciclista acostumat a guanyar curses als anys 90) i la meva primera cursa guanyada.

Un cap de setmana rodó, amb mal de panxa, persecució de dos duatletes inexistens i la sensació de sentir-me per un moment un guanyador.

Però lo millor encara estava per venir. Gràcies a tots els que via sms, watsap, facebook, mail i telefonades m'heu donat l'enhorabona. Me sent afortunat per ocupar un lloc, encara que sigui petit, al cor o al pensament de tanta de gent. Millor premi aquest que el trofeu que per sempre ocuparà sempre el meu cor. Gràcies amics!!!!!!!!

Valldemossa, festa atlètica

Ja han passat dies d'aquesta cursa, però és que encara no havia tengut gaire temps d'escriure, moltes feinetes i molt d'entrenament. He aprofitat aquests dies després del Campionat de Duatló de Balears per fer molta de bici i deixar els entrenaments que seguia amb la que ha estat la meva entrenadora durant un any i mig aproximadament. A ella li dec haver millorat, i creure més en jo.

Però bé, vull recordar aquell dia a Valldemossa, en què en Kiko me va "forçar" a venir. Jo ja volia descansar, feia setmanes que competia, i aquell cap de setmana feien un duatló as Capdellà. Però bé, com que en Kiko, va organitzar una cursa de 21km, una de 10km i una altra de només 5 (que al final varen ser 5,6km), vaig decidir anar cap a Valldemossa a participar d'aquella autèntica festa atlètica.

De sortida només vaig conèixer 3 o 4 corredors, i després d'una sortida ràpida per dins dels carrerons empinats del poble, el grup es va anar estirant i em vig posar el segon al km1, posició que, malgrat l'esforç del bomber triatleta David Ortega, vaig mantenir fins al final. Premi inesperat gràcies a la perseverància d'en Kiko!

Resultat: Toni Oliver Rubio primer classificat a un ritme estratosfèric, i en David i jo, a darrere, obrint pas a la resta de participants.

He de reconèixer que la participació era poca i el nivell general era baix, però així i tot, un segon lloc en una cursa d'atletisme, me va fer molt content.

Bimont-CCAndratx i Miguel F. Miniño, campions 2012

Va arribar el dia assenyalat per molta de gent al calendari: el campionat de Balears de duatló. Aquesta vegada, i per primera vegada a les Illes, es feia sota distància olímpica, és a dir, 10km+40km+5km, en lloc del tradicional sprint de la meitat de distància.

A Can Picafort ens esperava un circuit ben preparat, organitzat per duatletes i per a duatletes, amb bon aviatuallament, un circuit ben senayalitzat, voluntaris, zona ampla de boxes, menjar final... Tot collonut.

A la sortida hi havia tots els cracks del duatló, especialment en Miguel F. Miniño, Juanan Fernández (CTC), Iván Muñoz, tots els jovenets de l'EBE Ada Calvià i un caramull de duatletes capaços d'enfilar-se al podi o, com a mínim disputar a les totes les places del top10.

Van dornar la sortida quasi sense esperar-ho, però aquesta vegada no va ser com els duatlons anteriors en què des del primer metre se surt a mil per hora. En Miniño va agafar uns metres, a darrere d'ell en Casimiro (també del nostre club), i a darrere un pilot enorme de gent que s'ho prenia amb calma. Calma, però no tanta. Perquè el primer km va sortir a menys de 3'30''.

Aquí anava bé, no me vaig accelerar i el grup es va anar estirant a poc a poc. Per davant seguia en Miguel, i a una cinquantena de metres el grup amb en Juanan i Iván i els jovenets de l'Ebe, a més d'en Marimón, sense llicència balear però que disputava la prova.

A pocs metres hi havia els germans Guerra, en Pep Vidal, en David Ortega... i jo a uns metres. Devers el km 5 vaig començar a obrir gas i vaig anar recuperant metres. Primer en David Ortega, en Casimiro, en David Guerra (els dos Davids, per desgràcia, es van haver de retirar).

De pulsacions anava bé, les cames responien, i veia quan passàvem per meta els aplaudiments i ànims de tot el públic. Quina emoció!!! Tant és si vas vestit d'un color o d'un altre. Tothom t'anima, quina cosa més guapa!!!

La distància, però, no era la correcta. Al final varen ser poc més d'11 km, cosa que ens va despistar un poc, encara que no fa res, ja que tots corríem la mateixa distància. Vaig passar el 10mil en 36'40''... increïble per jo!!!!!!!!!!!!!! I amb 40' llargs passava pel km11.

Encara me'n record que fa 5-6 anys que per fer 10km estava quasi 55min...

Però be, això no és el tema. Tornem a la cursa.

Quan me quedaven uns 200m per arribar a boxes ja vaig veure en Miguel en bici, bon senyal.
Vaig fer una transició ràpida, amb en Casimiro a darrere, i vaig enllaçar ràpidament amb els que anaven just a davant: Pep Vidal, José Guerra, Guille Soler... Érem un grupet guapo, però... vàrem arribar a ser massa. Vàrem agafar per davant en Biel Oliver i en Tomàs Morell (com corren!!!), i fins i tot n'Iván, que havia patit estirades musculars. A aquests hem d'afegit en LLuís i Alejandro Lladó (Triman Caldentey), Toni Oliver de l'Ada, en Paco Ruiz i jo mateix. Massa gent per posar-se d'acord.

En un tros complicat vaig sortir fort en primer lloc i me vaig veure sol, amb una desena de metres. No ho vaig pensar més. GAAAAAASSSSS!!!!! Vaig obrir un petit forat que me va fer somiar. Però en 3km aprox. s'havien organitzat i els tenia a darrere. Vaig decidir aturar. No volia cremar-me massa.

Un altre pic tots junts, però sense organització. Qualque atac dels d'Ada i un més meu per provar. Però res, tothom tenia forces per respondre però per tirar, ningú no tirava. Això va fer que el parcial de bici fos molt dolent. Per darrere venia gent forta en bici i, fins i tot, un d'ells va aconseguir passar-nos a la part de córrer final...

Quan faltaven dos km aproximadament per arribar a boxes en Paco ens va sorprendre amb un atac. A roda. I en Jose Guerra contrataca. Arribam al punt més complicat i aquí vaig tornar a accelerar i vaig poder arribar amb uns metres a boxes. Arribava el quart!!!!!!!!!

Començam a córrer n'Iván i jo (va volar a la transició), però de tot 'd'una ja me va deixar. Me va passar com una moto en Tomás Morell i per darrere sentia les trepitjades d'en Pep Vidal. Aquí les cames ja me deien que n'hi havia PROU. Però no, estava en joc el podi per clubs, i depenia de jo si fèiem primers, segons o tercers. En Miguel arribaria el primer, n'Ivan entre el tercer i cinquè i tot depenia de si m'enfonsava o no.

També em va passar en Guille Soler. La cosa no pintava bé, ja que les cames me feien molt de mal. Al km 3-4 vaig pegar-me cops de puny al quàdriceps amb l'esperança que la pilota que se formava es desfaria. Però NO.

Aturada forçosa. Havia pogut sobrepassar en Guille i me tornava a passar. Ell, en Jose Guerra i en LLuis de Triman. MERDAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!

Vaig intentar estirar el quàdriceps i el remei va ser pitjor. El bíceps femoral quasi me mata!! Quin mal. Me va passar pel cap retirar-me, caminar, però el fet de pertànyer a Bimont-CCAndratx, amb dos cracks com n'Iván i en Miniño, que m'animaven quan ens creuàvem, va fer que començàs a trotar de nou.

I a mesura que els metres passaven, el dolor desapareixia i les passes es feien més llargues. Vaig tornar a passar a en Guille, i vaig agafar en Lluís, però per darrere venia un CTC com una bala i ens va passar. Vaig poder córrer una altra vegada a 3'40'', però la meta ja era massa a prop com per intentar agafar en Jose Guerra.

Al final 2h i 10 minuts de patiment. Tenia una sensació de plaer i de dolor estranya, mesclada amb un sentiment agre-dolç de no haver pogut acabar bé i no haver pogut contribuir a la victòria per clubs.

Però al cap de 5 minuts em varen donar la notícia. Per temps, havíem aconseguit la victòria!!! Tanta sort que quan me vaig aturar vaig decidir continuar a tope. El sofriment va valer la pena.

Tot el dolor, mal de cames, patiment físic i psíquic val la pena sempre. Sempre, perquè quan passes per meta el plaer és indescriptible, l'ambient de les curses és fantàstic i encara que siguem "rivals" durant la cursa, sempre som amics tots. Tot això fa del duatló un esport que m'encanta!!!

I més, sens dubte, si pujam al podi.

Gràcies, com sempre, a tots els que ens animau, a tots els que me donen forces per entrenar i patir a les curses, a na Margalida per consentir les curses i entrenaments, als fotògrafs que ens regalen imatges espectaculars i sobretot, a Bimont-CCAndratx, per confiar en jo.

Porreres, un èxit

Només tenc bones paraules i cap emperò per al duatló de Porreres, organitzat entre d'altres pel meu amic Pep Lliteres. Ha sortit tot collonut. El recorregut molt ben marcat, senzill, ràpid, amb voluntaris, i distàncies clavades. 5km incials exactes. I també avituallament, cosa no gaire usual en duatlons sprint en aquesta època de l'any, i menjar a rompre al final.

Bé, anem ara a la part esportiva personal.

Tota la setmana he estat fotut, per mor d'esperar el vaixell per embarcar a la serena a les 3 de la matinada a Eivissa i per passar fred assegut tota la nit dins el vaixell. No m'he pogut entrenar com hauria volgut, i va passar pel cap no fer la cursa, però les ganes de competir sempre són superiors a les malalties suaus i comunes i a la peresa.

Però per rematar la setmana, se veu que no vaig posar bé el despertador i m'he despert de xiripa. No he tengut gaire temps, i no he caigut que si berenava fort com sempre, no tendria temps de fer la digestió com toca. Hi he pensat després. Vaja, començam bé el dia!

Res, que he arribat allà, amb moc, mal de coll i amb el temps just. No tenia ganes d'escalfar i l'oblectiu era: acabar.

No m'he posat a davant de tot per córrer, he decidit sortir tira a tira, a veure com aniria. Eren cinc voltes amb una baixadeta i una pujadeta, tot suau. Al primer km molta de gent m'ha fuit, però he pogut remuntar posicions, ja que a pesar del moc que anaven expulsant els pulmons, m'he trobat bé. La panxa, aquí, perfecta.

Ha estat posar-me les sabates de bici i pedalejar i començar a patir. No he pogut aguantar el ritme en bici d'en David Ortega i Guillem Soler. I després m'ha passat en Tomeu Riera, un veterà incombustible. I després en Luis J Arce, que ho feia per parelles. Anava amb en José Guerra, que tampoc no tenia un bon dia. Entre un i altre avançàvem i ens donàvem ànims. Després ens ha passat en Miquel Alzamora amb tres duatletes a roda. Impossible seguir-los...

Tenia una vomitera grossa!!!! No anava gens còmode, he pensat fins i tot retirar-me. Encara no sé perquè he continuat. Supòs que les ganes de passar la línia de meta.

L'objectiu del 2012 de fer top10 ha passat en segon plànol. Avui ha estat, acabar i no vomitar!

Hem arribat a la darrera transició en Jose i jo, uns quants metres per davant. A uns metres per davant jo un altre duatleta que havia volat en bici i havia remuntat moltes posicions. L'he passat al pas pels 400m i al cap de poc, al km1 en josé Guerra m'ha agafat. Hem anat junts i hem vist que ni per darrere ens agafaven i no arribaríem a agafar en Tomeu Riera, que era el que teníem a davant.

He afluixat els dos i hem entrat plegats a meta, sense disputar posició. Tanmateix, fer el 14 o el 18 és igual. Gràcies Jose per fer quasi tota la cursa i donar-me ànims!

El resultat final m'ha sorprès en positiu. 5km en 18min, la bici a 27km/h i els darrers 2km a 3'49'', amb posició final masculina absoluta el 9è. Un altre top10, aquest totalment inesperat!

Gràcies, de nou, Pep per convèncer-me per venir i a en Jose per ajudar-me en bici i a córrer.

Caloreta a Santa Eulària

Primer de tot vull donar les gràcies a tots els que a través del facebook, sms, watsap o en persona m'he desitjat sort i m'he demanat com m'havia anat. No sabia que tengués tants amics i companys interessants per les meves competicions. Gràcies, de tot cor.


Enguany tenia com a objectiu el duatló de Santa Eulària. Amb aquesta edició, han estat 4 les vegades que he participat i acabat aquest tradicional duatló, i a pesar dels intempestius horaris de vaixell (partida de Vila a les 3h de la matinada...), és un de les meves proves fixes al calendari.

Hi arribava amb sensacions estranyes, ja que aquesta setmana anterior havia descansat molt. No sabia com me trobaria, i era una incògnita tot, ja que no conec els participants eivissencs, llevat de dos o tres.

Després un escalfament en família i rialles, tocava l'hora de la veritat: la sortida costa per avall en un circuit de cròs al qual havíem de fer 3 voltes. Hi havia algun tram amb fang, inesperat, cosa que me va emprenyar, perquè duia les Mizuno Precision blanques i varen quedar ben brutes.

La sortida va ser horrorosa. Pareixia que s'havia d'apagar un foc. I colzades, ja que sortíem en un embut costa per avall. Ja als primers 10m en Josep Torres, guanyador dels darrers duatlons d'aquest hivern a Eivissa va agafar avantatge. Uns quants metres, i a darrere el que després seria el guanyador del duatló. I a darrere ells un grupet d'uns 4 duatletes. Entre ells jo mateix. Però va ser un error. No coneixia el nivell d'aquesta gent i me vaig deixar dur per l'emoció.

A Mallorca, quan veig gent que corre molt més que jo, no intent seguir-los. Però aquí no els coneixia, així que vaig pecar de rapidesa. El primer kilòmetre me va sortir a 3'07''!!!!!!!!!!!

Així, ja només va quedar intentar no baixar el ritme de 3'40''-3'45'', per evitar que aquest grupet m'agafàs massa distància i poder pegar una esprintada en bici i agafar-los. I així ho viag fer, vaig patir i vaig acabar el parcial amb un ritme de 3'35''. I vaig poder arribar a la T1 en 6a posicio. Quan jo entrava a boxes, en sortien el tercer, quart i cinquè. ELs dos primers ja devien ser ben enfora.

Vaig pegar una esprintada forta i en un km aprox els vaig tenir. Ara tocava anar a roda i recuperar. El ritme que duien no era elevat, i vaig decidir ajudar un poc, però sense passar-me. Em vaig girar i vaig veure que arribava un altre MasterGym, en Bernat Ribas, gran ciclista. Al punt de gir vaig accelerar per veure si podia evitar que ens agafàs, però res.

A la primera pujada a boxes, una costa d'uns 400m vaig provar-ho. Un dels acompanyants no tirava i volia veure si anava malament. Idò no. Tots amb jo. Així que vaig decidir no tirar gaire més. A la segona volta en Bernat Ribas va atacar molt fort. Amb cadència baixa i molta de potència, en un repetxó me va fer patir. No el vaig voler amollar. Me vaig revolucionar. Me demanava relleu. "No puc, de veres". Però per desgràcia no som un covard en bici, i a la mínima li vaig donar relleus, curts i fluixos, volia ajudar, però no podia més. I va aprofitar per tornar a accelerar. Mecagondenaaaaaaa!!! Aquí sí que me volia morir.. ufffffffffffffffff...

Quan arribam al punt de gir, vaig ser testimoni d'una cosa molt rara: el que tirava del trio perseguidor era del mateix equip que en Bernat!!!!! Vaja quin company de club. Sé que el duatló és individual, però hi ha uns mínims. I per jo, tirar per agafar un company i arrossegar altres rivals no entra dins el meu concepte de club.

Res, que ens agafen i al cap de poc en Bernat torna a atacar. Jo a roda i... el seu company tirant dels dos rivals. Quin desastre. Aquí me vaig aturar i li vaig dir: "Au, campeón, si tant t'agrada tirar, tira sol." I a roda. Vaig flipar molt...

Res, que tocava el darrer repetxó fins a la T2 i en Bernat torna a pegar fort. M'hi vaig aferrar i vàrem arribar amb uns quants segons d'avantatge sobre el trio que venia. Vàrem sortir de boxes i a pocs metres els altres. Les ganes me podien. Tenia a davant l'oportunitat de podi,i vaig posar-me a davant. Però les forces me duraren poc. El parcial de córrer no me va sortir malament, el primer km a 3'38'', el segon a 3'50'' i el darrer a 3'44'', pero tots els que venien amb el grupet de bici (i que varen arribar abans que jo a la T1 llevat d'en Bernat) me varen acabar passant.

El resultat és excelent, però veure que tenia per davant l'oportunitat de fer podi, el darrer escaló del podi, i acabar fent setè, me va deixar un sentiment agre. Sé que no està ges malament, que poder córrer per un circuit de cròs amb pujades i baixadetes, revolts, punts de gir, un poc de fang, a 3'35'', fer la 5a millor bici del duatló i acabar en 7a posició està més que bé. Sobretot per a un aficionat com jo. Però així i tot, veure de prop un premi i no agafar-lo, te deixa una mica decebut.

Però el més important és que una vegada més he pogut complir l'objectiu principal d0aquesta temporada: un altre top10.